El torroner

El torroner

«El torroner que nosaltres haguerem volgut vore al darrere de la seua parada, és un d'aquells tipus de Xixona o Alacant que als començos de l'hivern s'escampen per tota la nostra terra i per tota Espanya i tant se'l troba un presidint la seua blanca, endolcida i llépola parada en qualsevol entrada de qualsevol casa d'Andalucia o Galícia, de les dos Castelles, d'Aragó o de Catalunya. L'autor d'aquest llibre encara el va veure amb la seua brusa negra o el jopetí amb el barret característic de la terra.

Allí estava amb el ventamosques a la mà per a espantar també els xiquets que s'acostaven massa a la parada.

Els valencians pintats per ells mateix

Aquella parada era un lloc vedat a les nostres butxaques i el que havia allí era tan bonic i devia ésser tan bo, que no era possible que allò haguessen fet les mans dels hòmens; ho devien haver pastat els àngels. 

Aquelles peces de torró d'Alacant o de paret, regalimant la mel entre les armeles; aquell torró de Xixona tan farinós i tan bo; les caixes de peladilles i de pinyons a vessar i les casques d'Alcoi i encara torrons de fruita.

http://elalmendro.es/

El torroner senyalava l'hivern, les vacances de Nadal i cap d'Any, les festes del torró. Els diumenges i les grans diades, els senyorets i les senyoretes eren la parròquia que, s'emportava a casa embolicats en blancs papers totes aquelles llepolies. Veritables llaminadures perque estaven fetes de sucre, d'armela i de mel; encara hi havia una mica de dignitat comercial i com el torroner era per lo general el mateix fabricant dels seus productes, volia deixar el comprador content per a quan tornara a l'altre any.

Cecilio Pla y Gallardo

Encara hi havia un altra categoria de torroner més modest: el de les fires. El que anava a la Magdalena de Castelló, a la fira de Xàtiva, a Dènia, a Gandia, a Vinaròs, a Morella, a Elx o Torrevella. Aquest torroner tenia una parada més popular, abundava el torró de cacau i ampliava el negoci amb una mica de porrat i dolços.

El tipus ha canviat de roba, però persisteix encara i per molts anys, que de quan en quan un bocí de torró no ve malament.

Vejau per on -al cap de cent anys- he tingut que pintar jo el torroner».

Els valencians pintats per ells mateix

Enric Soler Godes

El repeso del turrón

«Cuando se acercaban las fiestas navideñas, la venta de turrón era una práctica habitual, razón por la cual la Comisión del Repeso de la ciudad de València, que se encargaba de la inspección de alimentos, recordaba mediante avisos las obligaciones con respecto a su venta.

A estos, y en concreto a este de 1846, recurrió la Comisión cuando varios vecinos de Xixona dedicados a la venta de turrón solicitaron que se les permitiera vender cajas de turrón con menos cantidad de la exigida y se revocase la prohibición.

Arxiu de la Diputació de València

La comisión alegó que, por una inmemorial costumbre, jamás se había permitido en la ciudad que las cajas de turrón tuviesen otro peso que no fuera una o media libra, tradición fundada en la idea de evitar fraudes por parte de los vendedores. Los tratantes la conocían perfectamente, ya que cada año se les informaba puntualmente en estas fechas. En el expediente del que forma parte este aviso, se ponía de manifiesto la mala fe de los recurrentes, pues ya eran conocidos de la Comisión de Repeso, que los había sancionado el año anterior por incumplimiento de la norma.

El Repeso era la institución, como su propio nombre indica, cuya principal función era vigilar la corrección de las transacciones comerciales de venta al público, repesando la mercancía que el comerciante vendía al consumidor.🔎 Como autoridad pública, debía garantizar la paz ciudadana a través de la calidad del abasto y la resolución de conflictos que tenían lugar en el Mercat Central de València.

En València sigue existiendo la calle del Repeso, que se encuentra en las inmediaciones del Mercado». 

Diputació de València